jueves, 27 de junio de 2024

L'ESBART ELX FOLK en la memòria: Josep Antoni Ybarra

 


L’Esbart-Elx-Folk, en la memòria

ara que en fa més de mig segle

Josep-Antoni Ybarra (un dels fundadors de l’Esbart)

Març-2023

Algú ho tenia que fer. Algú tenia que parlar d’allò que significà l’Esbart d’Elx i en Elx. I fou Gaspar Agulló qui m’incità a fer alguna cosa al respecte. Me passà un recull de notes referides a l’Esbart tretes d’internet, i de records personals, per a que recomposara allò de l’Esbart-Elx-Folk. Tinc que advertir que per la meua banda feia temps que tenia in ment recollir i ordenar un grapat de notes personals que sobre el tema conserve a casa i al cap. Però a la fi, ha estat l’alè i l’empenta de Gaspar qui m’ha obligat a fer-lo. Al parlar de l’Esbart ho faig a títol personal, però estic convençut que molts dels sentiments i opinions que expresse, són les que un bon grapat de gent, pròxims a l’Esbart, poden sentir i recordar.

Cinquanta-cinc anys (que ja son anys) després del seu naixement, es pot dir que l’Esbart-Elx-Folk, era alguna cosa més que un grup de joves d’Elx que cantaven en valencià. L’Esbart te al menys dos o tres vessants per aquells que visquérem el seu naixement i que hi estiguérem prop del grup el temps que el mantinguérem en vida. La primera, òbviament és de caràcter personal; la segona vessant seria de tipus col·lectiu; i ja per fi, una darrera de tipus social. Així, l’Esbart és una barreja d’imatges, sentiments, circumstancies, voluntats, desitjos, aspiracions, il·lusions, necessitats, amistats, i tal volta, frustracions, d’un grup de joves que visquérem un moment important de la seua i, alhora, de la nostra vida. Aquest grup de joves estàvem travessant de l’adolescència a la joventut d’una manera un tant singular: així, en primer lloc, volíem sentir-nos vius, necessitàvem ser responsables davant de les noves circumstàncies en que ens trobàvem, exigint-nos cada cop compromisos més seriosos davant els canvis socials i polítics que estàvem patint. Massa coses, pot ser. Però la cosa vingué de forma quasi natural, sense forçar-la. Es cert que érem gent que estava atenta a tot allò que passava al nostre voltant encara que tinguérem dificultats en poder captar-lo. Sabíem que a França al maig del 68, la unitat entre els estudiants i els treballadors havia fet remoure un govern conservador; els moviments hippies als EEUU estaven corcant els fonaments de la societat americana tradicional; la guerra del Vietnam feia trontollar al propi establishment americà; les vagues a tota Europa (Itàlia, Gran Bretanya, Alemanya) estaven fent canviar moltes de les regles de comportament del capitalisme. Aquí també, al nostre país estaven passant coses transcendents, què sinó era allò de l’estat d’excepció al 1969? Tots aquests canvis significaven alguna cosa per a tots nosaltres.


En aquest context nasqué l’Esbart, i visqué sense que hi haguera una pretensió per a que fora d’una o altra manera. L’Esbart fou el fruit natural de les circumstàncies que hi havien en aquella ciutat d’Elx de finals dels anys seixanta. Pensem què era l’Elx aleshores, i podrem imaginar-nos el perquè del naixement de l’Esbart. A finals dels seixanta estavem en una ciutat industrial, de treballadors, de petita burgesia recent-vinguda com a tal, amb uns quants (pocs) burgesos que eren la força tradicional amb una ideologia feixistoide que dominava en pla caciquil l’ajuntament i el Casino; i pensem en front d’açò en tota una generació de joves que a força de no parlar de la guerra i la postguerra que havien passat els seus pares, sentien les coses que al mon estaven passant amb els hippies per un costat, o amb les vagues i revoltes que estaven succeint per mig mon. I aquells moments conduïren a que alguns d’aquesta gent jove plantejaren una cosa ben simple: reivindicar la identitat amb dignitatsenyalar els orígens i no avergonyir-se del passat. Molt possiblement aquesta fou la primera de les consignes que sense proposar-la explícitament tinguérem tots al cap en l’Esbart.
Guitarristas del colegio salesiano: Antonio Antón Latour,  José Perelló Moreno y Juan Maruenda. 

A partir d’aquí la cosa aniria de rebot. Molts de nosaltres havien sentit cantar als nostres agüelos, als nostres pares i mares, al veí, als amics dels pares, a aquell conegut d’algú, etc.; sempre cantaven el mateix: o bé a Antonio Machin o a Gardel, o bé unes cançons en valencià referint-se a coses i moments un tant especials de la vida del poble, que si la Mona, que si el dia de l’Ascensió, que si se’n anaven o tornaven de Santa Pola, etc. Llavors, era cosa de fer-lo amb dignitat i de la manera més seriosa possible. Nosaltres no érem musics, però si que podíem transmetre -en dignitat- allò que la gent d’Elx havia mantes cantant en valencià com a signe d’identitat. Era cosa de recollir el que teníem, el que coneixíem, el que veiem a prop; aquelles cançons que els nostres pares i parents havíem sentit i cantat “tota la vida”. I així es feu. Torne a dir, aquest seria el primer dels distintius que l’Esbart tingué ben clar: cantar en valencià com a signe d’identitat i dignitat, allò que el poble d’Elx havia guardat de feia temps.

Així doncs, cap discussió amb tots aquells que poguérem entrar, que volguérem formar part del grup, que tingueren alguna cosa que dir: el valencià era la llengua. Certament, la gent inicial veníem de llocs molt diversos: uns veníem de l’institut, i anteriorment dels salesians d’Elx, uns altres estaven començant a fer magisteri, a estudiar una carrera, altres simplement s’iniciaven com a treballadors, administratius o comercials. La nostra ascendència familiar, la majoria érem fills de treballadors, alguns administratius igual que algun comerciant, i poc més. Aquest era el nostre exercit. Al començament érem tres; al poc érem cinc; al dos o tres mesos, érem deu; i així vàrem anar sumant i sumant. La veritat es que no sé quants poguérem arribar a ser en numero fixe, però gent que passà pel grup, segur que han sigut mes d’una vintena. I el que portàvem darrere era el que hem dit: la voluntat de dignificar a un poble que simplement cantava en valencià.

El lloc de trobada inicialment era al mateix carrer; concretament la Plaça Mariano Antón (ara es diu Pl. de la Mercé). Sota els arbres que hi havia, haurem cantat mes d’un miler de vegades amb Pau Riba aquell “Taxista, porta’m al cel” entre altres. Coneixíem una mica el que era allò de la cançó francesa (Michel Polnareff, Antoine, Brel, Brassens, etc.), però sobretot estàvem ensenyant-nos dels valencians del nord, del Grup de Folk de Barcelona, de Pi de la Serra, de Serrat, de Raimon. Aquells dos discs editats per 4 Vents que vaig comprar a cal Sèneca, foren el nostre llibre de capçalera musical. En ells escoltarem per primera vegada aquelles cançons que igual que les pròpies d’Elx, estaven com amagades, ens marcaren per sempre, i que després repetíem constantment com eren “Les Pometes”, “Els macarrons”, “La vall del riu vermell”, “Les rondes de vi”, “Escolta-ho en el vent”, “Els temps estan canviant”, etc. El lloc de trobada ara ja era el Club d’Amics de la Unescoal carrer Padre Lorenzo (actualment Sant Joaquin). Allí, de sobte algú portava alguna “cosa nova” de gent com Guillermina Mota, o d’un tal Ovidi Montllor, o de Lluis Llach.... Ho escoltàvem, i fins i tot ho repetíem. Tot era ben rebut. Cal advertir que aquí es donà una passa important; més aïna fou tot un gran bot per a l’Esbart, ja que el Club d’Amics de la Unesco fou per a nosaltres un veritable cau d’experimentació on no sols ens atrevíem amb les musiques sinó que tractàvem d’actualitzar el contingut d’aquelles cançons que pensàvem podien tenir certa actualitat; modificàvem, assajàvem i fins i tot canviàvem -pensant en millorant-les- algunes versions.

Açò que comente seria sobre 1969-1970; parle de memòria. A la Unesco ens reuníem els que podíem els dissabtes a assajar; unes vegades venien uns, altra vegada altres, i així anàvem sense cap obligació. Instruments? Cadascú duia el que podia i sabia, uns la guitarra, l’altre la flauta, l’altre una bandúrria, l’harmònica, etc., o simplement la veu i les ganes de cantar. S’adaptava la cançó a allò que teníem. La musica era important, però més era el sentiment que pogués recollir la lletra i les veus que cantàvem.

I posaria la mà en el foc que l’estiu de 1970, durant les festes d’Agost, fou la primera vegada que l’Esbart, com a tal, cantà al carrer. Fou a un entaulat que hi posaren els veïns prop de la Unesco per fer ells la seua festa, i que nosaltres aprofitarem per cantar. Quines cançons? Evidentment les que sabien; les que coneixien ells, els veïns, i que nosaltres el que faríem era el recordar-lis el que ells tenien al cap: “Xe que a gust”, “De l’aigua dolça venim”, “Aquí me tens”, etc. I a banda també hi havien algunes noves; algunes de les que ens havíem ensenyant; algunes amb continguts d’actualitat; així teníem “Les pometes”, “Les rondes de vi”, etc. Però hi hagué una que triomfà de manera sobreseient i fou “La Glorieta”....

La Glorieta” era una cançó d’aquelles que parlava de l’actualitat; era una cançó adaptada; d’una d’aquelles que cantava el Grup de Folk de Barcelona que al mateix temps era una adaptació d’un cançó mexicana titulada “Preservem el parc Elysian”. La versió que cantàvem feia referència a la desafortunada actuació que havia tingut l’ajuntament d’Elx al haver llevat un espai simbòlic per a la gent del poble, com era la antiga Glorieta amb bancs i arbres, i haver-la substituït per un espai buit amb una gran font però ara sense arbres ni bancs. Alguna de les estrofes d’aquella cançó deia així:

Volem arbres en la Glorieta (tres vegades)

Deixeu enca que siga un arbre

que puga penjar-se “el culpable” (alguns ho substituïen per “l’alcalde”

Fuente: La mirada de la Dama

Tinc el record d’un 14 o 15 d’agost; d’estar cantant la cançó en mig de la Glorieta i molts dels que hi eren asseguts en les cafeteries i restaurants que envoltaven la Glorieta, es van posar a cantar amb nosaltres; la gent s’havia enganxat a cantar de forma espontània. I resultava que mitjançant la cançó estàvem denunciant alguna cosa que no ens agradava com era allò de la dolenta actuació que s’havia fet per part de l’Ajuntament. Resultava així que la cançó en valencià no era sols ja una qüestió de reivindicar la tradició, de dignificar el passat, sinó que s’estava convertint (i així es demostrava) en un crit per demanar allò que es considerava just. El folk, allò que cantàvem nosaltres, podia ser alguna cosa més que una simple melodia; el que estava fent la gent era expressar a través del cant i de la musica, i en públic, un malestar que sentíem i que desitjaven que es modificara. D’aquesta manera, l’Esbart començava a ser alguna cosa més que un grup de gent que s’ajuntava per cantar cançons tradicionals del poble d’Elx. L’Esbart podia ser un catalitzador de reivindicacions que podien estar amagades o no en els sentiments de la gent. L’Esbart arribava a ser així un instrument ja no sols de dignificació de la identitat, sinó de reivindicació de determinades qüestions que estaven presents. Aquesta pot ser que fora la tercera de les vessant a les que ens referíem adés; la vessant més solidaria i social de l’Esbart. I passà quan el moment ho demanava. Eren els darrers anys del franquisme on tot era possible de transformar en reivindicacions polítiques i socials. Des d’aspectes laborals fins a temes escolars; des de qüestions festives fins a assumptes intranscendents. En tota aquella moguda l’Esbart també estigué de forma més o menys activa.

Es així que l’Esbart participà en aplecs i concentracions; en escoles i col·legis; per a xiquets i per a adults, per a escolans i treballadors; ens passejarem cantant per molts llocs (Alberic, Xixona, Alacant, Novelda, Mutxamel, Santa Pola, València, Torrent, etc.). Sempre sense cobrar ni un duro, i en alguns d’ells ens tocava pagar a nosaltres fins i tot el desplaçament que a la fi era en el “Dos Caballs” de Juanito Campello, o en el cotxe de Maraldés. Fou a València on vàrem fer de “teloneros” del Raimon; no recorde l’any, però sé que eren festes d’estiu, i el lloc, els jardins de Vivers.

Des del punt de vista de la temàtica de les cançons, del repertori, els temes eren tant de tipus tradicional i festiu, com també de caràcter social i reivindicatiu. El que es feia de vegades eren adaptacions de les lletres a les situacions concretes que es tractés. Per fer això era Toni Bru el millor mestre. Així algunes de les versions d’actualitat que hi cantàvem del “Xe que agust”, “El tio Caliu” o “Venim de la mar”, eren del Bru. Altres vegades les versions eren adaptacions nostres de cançons que podíem haver escoltat i que tenien un sentit per al grup com ara “Ai Pere, Pere”, o la “Cançó de les balances”. Igual que alguns temes que eren poemes que havíem musicat nosaltres mateixos, com foren el cas de “La cançó del comerciant” poema de Bertolt Brecht, o “Elogi dels diners” d’Anselm Turmeda. D’aquesta manera s’arribà a tenir un repertori de prop de cent cançons; sols en quan a cançons de xiquets botàvem de la vintena, igual que podien ser les cançons nadalenques que havie estat recollides per Sanchis Guarner.

Un parell de coses voldria afegir per acabar i per fer entendre el significat que tingué l’Esbart en Elx i per a Elx. En principi el propi nom. D’on naix este nom? Perquè el nom d’Esbart? No és un nom ni una paraula correnta en Elx. Més bé es una paraula dels valencians del nord, derivat d’esbarjo, de diversió. I resultà que en principi anàvem a nomenar-nos com Grup d’Elx de Folk (perquè dir-nos Grup Il·licità de Folk ja no era possible en tant que altre grup de gent que també començava a fer folk, ja havia pres el nom). Aleshores fou Toni Bru qui suggerí el nom d’Esbart-Elx-Folk, a l’estil de les agrupacions del nord valencià que agrupaven tot tipus d’activitat d’esbarjo. I així fou com adoptarem aquest nom que a la fi ens agradà molt més que altres.

La segona de les anècdotes que vull comentar per tal d’arribar a entendre el que l’Esbart significà en aquell moment, es la següent. No recorde molt bé si seria l’estiu de 1970 o de 1971, però un dia me trucà Pepito Maraldés. Me comunicava que uns senyors volien parlar amb mi. Tinc que dir que Pepito Maraldés en aquell moment per a nosaltres era una mica el que donava la cara davant de la censura, davant de Governació, davant dels mitjans de comunicació, el que conseguia els contactes per a anar a cantar, etc. Era el public relations de l’Esbart. Doncs bé, els senyors que volien parlar amb mi no eren de la censura ni de governació; sinó que eren d’Edigsa, el segell que en aquell moment tenia el major prestigi per a gravar en català (allí era on gravaven Joan Manuel Serrat, Pi de la Serra, etc.). La conversa fou rapida. Oferien que l’Esbart gravara alguna cosa de les que tenia per a Edigsa. I la meua resposta fou contundent: “el folk no es pot gravar; el folk hi ha que transmetre’l en viu i en directe”. I així quedarem; sense gravar. Ara confese que n'estic penedit del que vaig dir, encara que pense exactament igual que pensava. Crec que es una anècdota que transmet el sentit i el sentiment que l’Esbart significava.

I ja per fi caldria ficar a tots els que participarem. Tinc que dir sincerament que no recorde tots els noms; ho sent. Per cortesia no deuria de ficar a cap per no deixar a aquells que estiguérem i no puc recordar els vostres noms. Però també per cortesia dec de ficar a aquells que si recorde i participaren. Així doncs vaig a demanar a aquells que estigueren i no els nomene, que si arriben a llegir aquest paperot de records, que no es senten agraviats i m’ho fasen saber per incorporar-los.

A tots els que vam participar d’aquesta moguda, així com al poble d’Elx que la va fer possible, salutttt i gracies. Sense tots vosaltres no hi haguera pogut ser.

Records de la gent que passà per l’Esbart:

Francisco Antonio Romero Brotons (El Fleco); José Perelló Moreno (El Pera); Salvador Valero; Andrés Mallebrera; Andreu Salazar; Rafa Bernabeu; Merce Bernabeu; Antonio Antón Latour; Paqui Martínez; Asun Serrano; Pepe Cascales; Neus Martínez; Inma Vicente; José María Soler Rico; Francisco Diego Valero.

Notas del blog 

1.- He creído conveniente repetir el audio de Volem arbres en la Glorieta, por razones obvias. 

2.- La canción de Anselm Turmeda Elogi dels diners fue anterior a la versión de Raimon, y a mi modesto entender era mejor. la canción muestra como, además de recuperar las viejas canciones populares, también creaban nuevas.

3.- El material gráfico utilizado en esta y otras entradas lo ha proporcionado Salvador Valero. Seguiremos comentando  en siguientes entradas

Volem arbres en la Glorieta

https://drive.google.com/file/d/17vXfQmpdqZGGeULbhHRCdvCH6wZYKYub/view?usp=drive_link

Venim de la mar

https://drive.google.com/file/d/1c5aPprj8V84busONlGtowrxo78Nvcknr/view?usp=sharing


Elogi dels diners, Anselm Turmeda. 

https://drive.google.com/file/d/1boO-6keTcQiBEzRHegu0XdlhujhbcnSh/view?usp=sharing

Texto de Ybarra en castellano, por quien esto suscribe..

https://docs.google.com/document/d/1Valjms1cj6T0mUHeTnSGQ8sI_0UX3gEN/edit?usp=sharing&ouid=116413004532786550744&rtpof=true&sd=true

Enlace a la primera entrada dedicada a l'Esbart: https://www.yporquenounblog.com/2024/05/lesbart-elx-folk-en-el-recuerdo.html