jueves, 2 de agosto de 2012

Botánica festiva: Alfàbregues / Gaspar Jaén i Urban

El mes de agosto siempre viene acompañado de aromas precursores de la fiesta, muchos de ellos vegetales. De ellos Gaspar Jaén destaca para estas fechas la albahaca, planta festiva y ritual donde las haya en nuestra Comunidad. Viene de Oriente como casi todo lo interesante aunque pueda parecer una perogrullada. Prolonga sus usos rituales también aquí. Una de las variedades de la extensa y peculiar familia botánica a la cual pertenece se asocia a las celebraciones con pólvora de algunas diosas del panteón hindú. Así que parece un poco inevitable que aquí también sea una planta dedicada a la Virgen y a los fuegos de artificio en su honor desde muy antiguo. Enormes macetas, con plantas de más de un metro de altura, se sacaban a las puertas de las casas en las noches de agosto, anunciando la Nit de l’Albà y las fiestas. Ahora solo algunas amas de casa esforzadas, generalmente en el campo y los jardineros municipales, se atreven con el cultivo de l’Alfabiga de la Maredeu y  en demasiadas ocasiones se la sustituye por la “tarongina”, una variedad más vivaz pero menos auténtica. Una pena.
No obstante ya estamos en agosto y aún adorna las noches de muchas casas y lugares emblemáticos como el Ayuntamiento, algunas plazas en el entorno de Santa María, la iglesia misma y los parterres del Parque Municipal, así que pese a todo sigue siendo un heraldo.

Como nota erudita, antes de dar entrada al artículo anunciado, citar un interesante texto que muestra la relación que comentamos más allá del ámbito estrictamente local del uso ritual de la planta:


ALFÀBREGUES GASPAR JAÉN I URBAN 
Les dones del poble les plantaven el dia de Santa Àgueda i fins passat Sant Andreu, quan arribava el primer fred, les tenien a la fresca del corral o a l’ombra de la porxada, resguardades del sol. I, fulloses i delicades, al llarg d’aquests mesos, entre la primavera i la tardor, a més de mantenir allunyats mosquits i mosques, perfumaven intensament les nits que, en el seu rodar admirable, primer s’acurtaven i s’allargaven després.
Que allunyades de les modernes mates d’hivernacle, produïdes massivament i amb manipulacions genètiques! Aquella sement venia de molt antic, havia passat de mares a filles. L’àvia en feia un viveret i en tenir les mates dos o tres dits d’alçada, en trasplantava un boliquet –enrotllades les arrels amb un manoll dels propis cabells, agafats dels que quedaven enganxats al batidor en pentinar-se– al planteret definitiu, que podia ser de grandària molt diversa, ja que entre les veïnes hi havia una pacífica i civilitzada rivalitat per veure quina feia les plantes més grans, bledanes i rodones.
Assolien llur moment gloriós en ple estiu, quan arribava la festa gran i la gent les treia a poqueta nit a la porta de la casa, per lluir-les i per adornar aquells carrers encara de terra, sense cotxes ni asfalt encara, acabats d’agranar i d’arruixar, on sopaven les famílies.
I, com a la Roma antiga honoraven la gran Dea mare –negra, mineral, sorgida de la profunditat de la terra–, la nit del 14 d’agost acompanyaven la Mare de Déu morta, adormida, gitada al monumental llit de palosanto i plata regal del duc –a Elx, a Tarragona, a Girona, a Mallorca, a Sardenya–.
I el dia 15, a Bétera, les portaven en processó –al muscle o en carros– fins l’església: grans cossiols amb plantes gegantines, de dos metres o més d’alçada que, aguantades amb una estructura de canyes, perfumaven l’Assumpta.
Se n’escampava la flaire penetrant –l’olor dita reial– per la nit fresca de la festa d’agost i de l’hort de palmeres; testos arrenglerats vora els caminals de grava, a la llotja gòtica de la torre del Consell.
Volien aigua per no mustiar-se i créixer verdes i ufanes i també un bon drenatge de la terra perquè l’arrel no es podrís; agraïen, doncs, un plateret amb aigua al cul del test.
I a mesura que avançava l’estiu anaven fent-se malbé, perdien ufanor, s’espigaven i treien una tija alta i més aïna llenyosa, al voltant de la qual, agrupades per pisos, naixien les minúscules flors blanques, poc vistoses, que les dones deixaven obrir-se i granar fins que, ja seques, les tallaven i les guardaven; llavor de l’any següent.
I el seu nom, com la seua olor persistent, intensa i tendral, s’allunyava enllà dels límits de l’idioma, cap a l’oest, cap al sud. I s’endinsava en Castella per les hortes del Túria i del Segura: alfàbrega, aufàbega, alfàbega, alfàbiga, alfágueda, alhábega...
Bètera

Gaspar Jaén i Urban. Escriptor i poeta. Professor del Departament d’Expressió gràfica i Cartografia de la Universitat d’Alacant.

Publicado en Métode nº 72.

Alfabegues de Bètera

Imágenes
Cabecera: Gaspar Jaén i Urbán




No hay comentarios:

Publicar un comentario